• Imprimeix

Hipoacúsia

Sordesa / Pèrdua d'audició

Hipoacúsia

La hipoacúsia és la pèrdua parcial o total de la capacitat auditiva en una o ambdues orelles. Pot ser temporal o permanent. 

Es produeix quan el llindar d’audició, nivell mínim d'intensitat a partir del qual un so pot ser detectat per una persona, és d’una intensitat superior a 20 decibels (dB) en totes les freqüències fonamentals d’un audiograma (nombre de vibracions per segon de l’aire que transmet el so).

La hipoacúsia és el dèficit sensorial més freqüent i, si afecta nadons i infants, pot tenir repercussions importants en el seu desenvolupament global (intel·lectual, emocional, motor, del llenguatge i social).

Per això, a Catalunya es fa la detecció precoç de la sordesa a tots els hospitals maternals, ja siguin de la xarxa pública o de la privada. Aquest cribratge permet identificar els nadons que tenen una pèrdua auditiva més gran o igual a 40 dB, aplicar, si cal, el tractament o la intervenció terapèutica adequats i fer-ne el seguiment oportú.  

 

Tipus d’hipoacúsia

La hipoacúsia es pot classificar en funció de diversos criteris:

  • Segons la seva localització:
    • Hipoacúsia de transmissió: afecta l'orella mitjana i/o l'orella externa. L’orella mitjana és una cavitat plena d’aire que se situa entre el timpà (membrana que separa l’orella externa de l’orella mitjana) i l’orella interna, i que conté uns ossos petits que transmeten les vibracions del so a l’orella interna. L’orella externa inclou el pavelló auricular i el conducte auditiu.
    • Hipoacúsia de percepció o neurosensorial. Pot ser:
      • Coclear, si està localitzada a l’orella interna. L'orella interna és una estructura complexa, situada al costat de l'orella mitjana, que conté l'òrgan de l'audició (còclea o cargol) i l'òrgan de l'equilibri (sistema vestibular).
      • Retrococlear, si afecta la via auditiva. Les vies auditives són circuits neuronals que transporten els senyals sonors al cervell mitjançant impulsos elèctrics.
    • Hipoacúsia mixta: es localitza a l'orella externa i/o l’orella mitjana i orella interna.
    • Trastorns del processament auditiu central: vies auditives centrals i/o corticals.
  • D’acord amb el grau de pèrdua auditiva:
    • Hipoacúsia lleu: pèrdua auditiva entre 21 i 40 decibels (dB).
    • Hipoacúsia moderada: pèrdua auditiva entre 41 i 70 dB.
    • Hipoacúsia greu: pèrdua auditiva entre 71 i 90 dB.
    • Hipoacúsia profunda: pèrdua auditiva superior a 90 dB.
  • En funció del moment en què apareix:
    • Hipoacúsia prelingual o prelocutiva: durant la gestació o al llarg del primer any de vida.
    • Hipoacúsia perilingual o perilocutiva: al voltant del període de l'adquisició del llenguatge.
    • Hipoacúsia postlingual o postlocutiva: un cop el llenguatge oral ja està instaurat.
  • Segons l'evolució:
    • Estable: la pèrdua auditiva es manté sense canvis fins a l'edat adulta.
    • Progressiva: la pèrdua auditiva augmenta al llarg del temps.
    • Fluctuant: la pèrdua auditiva és periòdicament inestable i pot retornar al llindar auditiu previ o no.
  • En funció de si afecta una orella o totes dues:
    • Unilateral: afecta una orella.
    • Bilateral: afecta les dues orelles.
  • D’acord amb la causa (vegeu el bloc següent).

Causes

Les causes de la hipoacúsia poden ser:

  • Congènites. Produeixen hipoacúsia en néixer o poc després. Poden ser:
    • Genètiques i hereditàries.
    • Complicacions durant l’embaràs o el part, com ara infeccions durant la gestació (rubèola, toxoplasmosi, etc.), prematuritat o manca d’oxigen en néixer, o icterícia greu del nounat (coloració groguenca dels ulls o la pell derivada de l’augment de la bilirubina, un pigment que es troba a la bilis i a la sang).
  • Adquirides:
    • Algunes malalties infeccioses, com ara la meningitis, el xarampió o la parotiditis.
    • L’otitis.
    • L’envelliment, que provoca una degeneració i una pèrdua de la funcionalitat de les cèl·lules sensorials, que envien senyals al cervell.
    • L’exposició perllongada a sorolls forts, com la que es produeix en activitats o espais recreatius (equips d’àudio, discoteques, concerts, esdeveniments esportius, festes populars en què es llancen petards, etc.) o en determinats entorns laborals (per exemple, fàbriques).
    • L’obstrucció del conducte auditiu per taps de cerumen o cossos estranys. 
    • Els traumatismes cranioencefàlics o a les orelles.
    • L’ús de certs medicaments, com els que tracten la malària o la tuberculosi

Símptomes

Els símptomes varien en funció de l’edat i del grau d’afectació o intensitat de la sordesa de les persones afectades.

Les persones adultes acostumen a tenir dificultats per sentir el que diuen les persones del voltant, especialment si es troben en ambients sorollosos, a entendre el concepte global dels missatges i a demanar que es repeteixin les frases o que es pronunciïn més lentament. Per això, eviten participar en converses i s’aïllen socialment. També necessiten apujar el volum del televisor o de la ràdio i els costa parlar per telèfon. Se senten, a més, estressades o cansades pel nivell de concentració que necessiten per poder entendre allò que no els arriba al llindar d’audició que es considera normal.

Altres símptomes de la hipoacúsia poden ser dolor i pressió a l’orella, pèrdua d’equilibri, sensació de mareig i sorolls o brunzits a les orelles (tinnitus).

Als infants amb hipoacúsia els costa aprendre a parlar, no se’ls entén fàcilment, no responen quan se’ls crida i poden tenir problemes d’atenció i concentració.

Pel que fa als nadons afectats, no acostumen a reaccionar davant de sorolls forts propers ni davant les veus de les persones que els envolten. Tampoc no poden assolir les fites de desenvolupament de la parla: dir paraules aïllades al voltant dels quinze mesos i oracions simples d’un parell de paraules cap als dos anys. Cal destacar la importància del cribratge auditiu per detectar en els nadons una pèrdua auditiva que pot tenir repercussions en el desenvolupament.

Diagnòstic

En el cas dels infants més grans i les persones adultes, la hipoacúsia es pot detectar amb una audiometria. En aquesta prova s’utilitzen auriculars que van connectats a un aparell, anomenat audiòmetre, i es mesura la intensitat o volum mínim que han de tenir els sons que es transmeten perquè la persona pugui sentir-los.  

A Catalunya, a tots els nounats se’ls fa la prova de detecció de la hipoacúsia al centre on han nascut, abans de l'alta hospitalària, mitjançant la tècnica dels potencials evocats auditius automatitzats. Es tracta d'una prova molt senzilla que consisteix a col·locar al nadó uns auriculars a través dels quals s'envien uns estímuls sonors i uns elèctrodes per registrar la resposta auditiva. Cal destacar que aquest cribratge no serveix per diagnosticar la hipoacúsia, sinó que identifica els infants als quals cal fer les proves diagnòstiques corresponents.

Si l'infant passa la prova, és molt poc probable que tingui una deficiència auditiva. En cas que no sigui així, i atès que hi ha factors transitoris que dificulten la valoració correcta de l'audició del nadó durant els primers dies, es repeteix la prova al voltant del primer mes de vida per confirmar-ne els resultats. Si l’infant no passa aquesta segona prova, els professionals sanitaris el deriven a la Unitat de Referència per a la Hipoacúsia (URH) perquè li facin les proves diagnòstiques pertinents cap al tercer mes de vida. D’aquesta manera, se li pot donar el tractament adient al més aviat possible.

Tractament

El tractament de la hipoacúsia inclou:

Recursos tecnològics

Varien en funció de la localització de la lesió i del grau d’afectació:

  • Estimulació per via aèria: l’audiòfon. És un aparell que consta d’un conjunt d'elements mecànics, electrònics i electroacústics que capten, amplifiquen i adapten els senyals sonors als diferents tipus i graus de pèrdues auditives. Té com a funció principal compensar la pèrdua auditiva.
  • Estimulació per via òssia: l’implant de conducció òssia BAHA. Es tracta d'una pròtesi que es col·loca, mitjançant una intervenció quirúrgica, per sobre de la zona corresponent al pavelló auditiu. Està formada per un cargol i una columna de suport de titani que, amb el temps, s'integren a l'os del crani. Quan això s'ha produït, es col·loca l'audiòfon corresponent sobre la columna integrada a l’os.
  • Estimulació per via auditiva: l’implant coclear. És un aparell electrònic d'adaptació quirúrgica que transforma els senyals acústics en senyals elèctrics, els quals estimulen el nervi auditiu. Està format per uns components interns que es col·loquen mitjançant la cirurgia (receptor-estimulador i elèctrodes) i un processador extern que s'adapta aproximadament un mes després de la cirurgia i que és programat individualment per un expert en activació i programació clínica.

Recursos medicoquirúrgics

En cas que calgui, hi ha recursos medicoquirúrgics que poden ajudar a tractar alguns tipus d’hipoacúsia, com ara reconstruir el timpà o reparar els ossos petits de l’orella mitjana. L’equip d’otorrinolaringologia assessora la persona afectada sobre el millor tractament per a cada situació i en el moment més adient per dur-lo a terme.

Recursos educatius (en el cas dels infants)

Els centres de recursos educatius per a deficients auditius (CREDA) són serveis que depenen del Departament d'Ensenyament i que proporcionen atenció als alumnes amb deficiències auditives i/o trastorns del llenguatge i la parla, així com als centres docents i a les famílies. Ofereixen valoració auditiva, orientació psicolingüística i psicopedagògica, atenció logopèdica i assessorament a mestres i professors i orientació a les famílies.

L’aprenentatge de tècniques com ara la lectura dels llavis, la lectura de la parla (observació de la cara, la postura, els gests i el to de veu d'una persona per entendre el que diu) o la llengua de signes pot ser útil per millorar la comunicació de les persones afectades.

Prevenció

En alguns casos, la hipoacúsia és fruit de factors que es poden evitar. Per això es recomana:

  • Buscar consell genètic en cas de tenir antecedents familiars d’hipoacúsia.
  • Evitar l’exposició a soroll excessiu, tant a la feina com en el lleure. Si és inevitable, convé prendre mesures de protecció auditiva, com ara l’ús de taps per a les orelles i auriculars que esmorteeixin el soroll ambiental, o altres mesures preventives.
  • Tenir un control de l’embaràs i, per tant, rebre les vacunes corresponents i evitar l’ús de certs medicaments que poden danyar el fetus. 
Data d'actualització:  28.06.2018