• Imprimeix

Malària

Paludisme

Malària

El paludisme o malària és una malaltia parasitària provocada per protozous del gènere Plasmodium que es caracteritza per la presència de febre alta i anèmia. El paràsit es transmet a les persones per mitjà de picades de mosquits anòfels infectats. En general, la malària és una malaltia curable si es diagnostica i es tracta immediatament i correctament.

Tot i això, entre 300 i 500 milions de persones pateixen anualment la malària a tot el món i, d'aquestes, tres milions moren per complicacions de la malaltia. La major part de les víctimes són infants que viuen en països en desenvolupament.

La malaltia es troba estesa per la major part de l'Àfrica subsahariana, la part central d'Amèrica del Sud i el Pacífic oriental, però amb diferència és a l'Àfrica on es concentren més casos i més morts. A més, existeixen zones on tant els mosquits com els mateixos protozous presenten resistències als productes usats per al seu control o tractament. Aquest fet provoca que els programes destinats al control de la malaltia siguin cars, complexos i sovint amb resultats limitats.

Font: Unitat de Salut Internacional Barcelonès Nord

Símptomes

Després de la picada d’un mosquit infectat, hi ha un període d'incubació abans que apareguin els primers símptomes. En la majoria dels casos varia de 7 a 30 dies. Els períodes més curts corresponen a infeccions causades per l’espècie Plasmodium falciparum i els més llargs a les causades per Plasmodium malariae.

Els medicaments quimioprofilàctics antipalúdics que es prescriuen a alguns viatgers poden retardar l'aparició dels símptomes de malària setmanes i fins i tot mesos. Aquests retards entre exposició i desenvolupament dels símptomes poden causar l'error o el retard de diagnòstic.

La malaltia pot provocar una àmplia varietat de símptomes (cansament, dolor ossi, vòmits, mal de cap, diarrea i altres) en què gairebé sempre sobresurt un període de febre alta precedit de calfreds intensos.

En els països on els casos de malària són infreqüents, aquests símptomes poden atribuir-se a altres malalties infeccioses comunes o quedar sense diagnosticar. La febre prolongada, l’anèmia amb dèficit de plaquetes i la icterícia (color groguenc a la pell i a les mucoses) obliguen a descartar el diagnòstic de malària fins a tenir evidència del contrari. La presència de símptomes neurològics, confusió mental, convulsions, o problemes respiratoris són indicatius de malària greu (5% o més dels glòbuls vermells parasitats). Una llista d’aquests signes i símptomes d’alarma inclou:

  • Malària cerebral: conducta anormal, deliri, disminució o pèrdua de consciència, convulsions i anormalitats neurològiques.
  • Anèmia greu per la destrucció dels glòbuls vermells.
  • Hemoglobina a l'orina.
  • Síndrome del destret respiratori agut: reacció inflamatòria als pulmons.
  • Disminució de la capacitat de coagulació de la sang.
  • Pressió arterial baixa.


La malària greu és una emergència mèdica i s'ha de tractar urgentment.

En el cas d’infeccions causades per P. vivax i P. ovale, els pacients recuperats del primer episodi de malaltia poden patir uns quants atacs addicionals o recaigudes després de mesos o fins i tot anys sense símptomes a causa de la presència de formes hepàtiques “adormides” del paràsit. La curació completa obliga a un tractament especial contra aquestes formes hepàtiques des del primer episodi.

Cal consultar el metge si es té febre i maldecap després de visitar una zona tropical. 

Transmissió

La malària es transmet d'una persona a l'altra per la picada de mosquits anòfels infectats. En els humans, la forma infectant del paràsit (anomenada esporozou) migra cap al fetge, on madura i es converteix en merozoït, que penetra al torrent sanguini i infecta els glòbuls vermells.

Els paràsits es multipliquen dins dels glòbuls i, en el termini de 48 a 72 hores, es trenquen i infecten més glòbuls vermells. Rarament la malària també es pot transmetre de la mare al fetus. Una altra via de transmissió descrita s’associa a les transfusions sanguínies realitzades en països on la malaltia es transmet intensament. 

Diagnòstic

El diagnòstic i el tractament primerenc de la malària escurcen la malaltia, eviten la mort i contribueixen a reduir-ne la transmissió.

Durant un examen físic, el metge pot identificar una hepatomegàlia (augment de volum del fetge) o una esplenomegàlia (augment de volum de la melsa). El diagnòstic de malària es pot confirmar de diverses maneres: la més senzilla és l’examen microscòpic d'una gota de sang (a vegades cal repetir-lo seriadament en intervals de 6 a 12 hores). Existeixen proves ràpides (anàlisis immunocromatogràfiques o proves basades en la reacció de la cadena de la polimerasa) que ens informen de la presència del protozou a la sang, però no estan disponibles a tot arreu.

L'OMS recomana que abans d'administrar el tractament es confirmi el diagnòstic pel mètode que estigui disponible. El tractament basat només en la simptomatologia s'ha de reservar per als casos en què no hi hagi possibilitats diagnòstiques microbiològiques.

Tractament

La malària, sobretot la malària causada per Plasmodium falciparum, és una emergència mèdica que requereix hospitalització. La cloroquina és un antipalúdic històric que s'havia utilitzat amb freqüència. Actualment, la presència de casos resistents freqüents ha portat a la introducció i l’ús d’una àmplia bateria farmacològica (artemèter, atovaquona, quinina) que admet combinacions. L'elecció del medicament depèn de l’origen geogràfic del cas i del criteri mèdic.

A banda dels fàrmacs, poden ser necessàries altres intervencions sanitàries de suport vital, incloent-hi líquids intravenosos, transfusions i mesures de suport hemodinàmic i respiratori.

Amb el tractament se solen obtenir bons resultats en la majoria dels casos de malària, però davant de la infecció amb P. falciparum amb complicacions el pronòstic és greu.

Les possibles complicacions de la malària inclouen:

  • Anèmia hemolítica.
  • Insuficiència hepàtica.
  • Insuficiència renal.
  • Paludisme cerebral.
  • Insuficiència respiratòria (destret pulmonar).
  • Hemorràgies espontànies.

Prevenció

La majoria de les persones que habiten en zones on la malària és comuna han desenvolupat una immunitat parcial a la malaltia. Els viatgers europeus, en canvi, han de prendre medicaments preventius. És important anar al metge molt abans del viatge, ja que el tractament pot començar una setmana abans de viatjar a l'àrea de risc i continuar durant tot el desplaçament fins a un mes després del retorn.

Com que tots els medicaments antipalúdics tenen efectes secundaris, una prescripció personalitzada suposa l’avaluació de cada cas des d’un centre de vacunacions internacionals o bé per facultatius amb coneixements específics. És molt important prendre la quimioprofilaxi segons la pauta indicada i sense interrupcions.

Les dones embarassades i els nens són especialment vulnerables a la malaltia i s’ha d’insistir en la importància de la quimioprofilaxi.

Les persones que prenen medicaments preventius antipalúdics poden patir la malaltia en algun cas tot i que la possibilitat és baixa. Per tant, s'ha de mantenir la vigència dels consells destinats a evitar les picades de mosquit: vestir roba de colors pàl·lids que cobreixi completament braços i cames, aplicar repel·lents a les parts del cos descobertes, desinsectar periòdicament l’habitació i dormir sota mosquiteres de malla tractades, si pot ser, amb insecticides d'acció prolongada.

Pel que fa a la medicació quimioprofilàctica, la cloroquina, sovint associada al proguanil, només està indicada en àrees on no predomina el Plasmodium falciparum, atesa la creixent taxa de resistència que el protozou presenta. Per als viatgers que es dirigeixen a les zones on hi ha malària causada per Plasmodium falciparum existeixen diverses opcions de tractament antipalúdic que inclouen la mefloquina, l’atovaquona/proguanil i la doxiciclina. 

Informació per a professionals

Data d'actualització:  11.04.2017