Què fer davant la sospita de malaltia?

La varietat de símptomes i de conductes relacionades amb l'alimentació i la percepció del propi cos, ens posen en alerta davant la possibilitat de patir un trastorn de la conducta alimentària (TCA). Tots estem implicats en la possible detecció i en la demanda d'ajuda especialitzada.

  • Pensar que és una malaltia psíquica. Encara hi ha molta gent que tendeix a pensar que són manies i que es pot resoldre amb «mà dura» o deixant que el temps ho solucioni.
  • Per aconseguir que l'adolescent reconegui que pot tenir algun problema, és molt important fer ús d'un bon clima de confiança. Cal parlar amb l'afectat amb serenitat, però de manera convincent, que quedi clar que només se'l vol ajudar. 
  • Posar-se en marxa sense dramatitzar. El diagnòstic no és difícil però el tractament és complex i el pronòstic és seriós; però es pot superar amb l'ajuda professional adequada.
  • Contactar amb el metge/ssa de família, pediatre/a o psiquiatre. Aquest tipus de problemes han de ser atesos per un especialista. Però, si no s’està segur del que passa, o el la persona es nega a anar a l'especialista, el metge de capçalera pot orientar i ajudar.
  • Tenir una actitud i conducta el més normal possible. S’ha de procurar que el ritme de vida de la família s'alteri el mínim possible. Evidentment, mai no podrà ser absolutament normal, però s’ha d'intentar respectar-lo tant com pes pugui. D'aquesta manera s’evitarà que altres membres de la família (germans, etc.) puguin tenir problemes psicològics secundaris i es facilitarà el procés a la persona afectada.
  • Tenir paciència i constància. El tractament és llarg i cal mantenir una sèrie de pautes força temps, no s'han de gastar totes les energies al principi.
  • Evitar:
    • Prendre decisions precipitadament. No s’ha de córrer; el problema no es resol en dos dies, excepte si hi ha risc físic per la malnutrició o la freqüència de vòmits. És una situació difícil i, per tant, vol serenitat i pensar abans d'actuar.
    • «Castigar» la persona. De vegades, i amb la finalitat d'ajudar la persona afectada, els familiars poden fer conductes precipitades, que ella viurà com a càstigs. S’ha d'esperar que l'especialista ens marqui les pautes d'actuació.
    • Caure en els enganys de la persona afectada ni en els seus autoenganys. La malaltia fa que les persones amb TCA tendeixin a enganyar els familiars, al mateix temps que s'enganyen a si mateixos. De vegades, els familiars volen creure que no passa res i es deixen convèncer. Tampoc no s’han de facilitar tractaments farmacològics pal·liatius, com ara els suplements diètetics, o menjars «especials».
Que pot fer la família?

A vegades són els amics o companys de classe els que detecten els primers senyals d'alerta. Poden percebre la reducció de la quantitat de menjar, la restricció de segons quins aliments o la pèrdua de pes.

Davant d’aquesta situació, convé parlar directament amb la persona afectada i fer-li veure que han vist conductes estranyes que els fan pensar que té algun tipus de problema. Amb sort, si la persona es troba al límit, pot obrir-se un camí per demanar ajuda. Malauradament, la resposta acostuma a ser una negació i minimització de la situació; per tant, no s'aconsegueix la demanda d'ajuda.

Si després d'aquesta primera conversa no es veuen canvis en la conducta, és recomanable tornar a parlar amb la persona per comunicar-li la intenció de fer saber als seus familiars que s'han detectat aquestes conductes i poder-hi trobar una solució. És possible que no ho entengui, però a la llarga ho agrairà. Tot i que la família probablement ja haurà advertit canvis en els hàbits alimentaris del seu fill o filla, és convenient que rebi aquesta informació dels amics amb qui habitualment es relaciona per poder buscar ajuda professional.

No han de mantenir el secret d'aquestes conductes encara que ho demani la persona afectada ni col·laborar-hi quan enganya o menteix a la família o a l'escola (justificant àpats inexistents, amagant menjar o justificant absències).

Què poden fer els amics i els companys?

A l'àmbit escolar també es pot començar a detectar el trastorn alimentari. Els infants i adolescents estan moltes hores a l'escola i, a més, sovint hi fan l'àpat principal. Quan es detecten els senyals d'alerta que poden fer pensar que algú està entrant en un procés de malaltia, és important poder parlar amb aquesta persona i amb la família perquè puguin posar-hi mesures adequades.

  • Parlar amb l'adolescent per esbrinar si entén que la situació que està vivint és un problema. Cal incidir en la vessant del sentiment («ho estàs passant malament?», «què és això que sembla que et preocupi des de fa uns dies?»...) i no tant en la vessant racional (així evitem entrar en jocs manipuladors o enganys). Com es pot aconseguir? Cal mostrar interès per tot allò que el pot estar preocupant i facilitar el diàleg perquè, remarcant la garantia de confidencialitat, pugui expressar les seves pors o dificultats.
  • Incidir en la necessitat de demanar ajuda professional per tal de poder aturar la difícil situació que segurament està vivint. Cal ressaltar el paper del terapeuta com algú que el pot ajudar a fer-lo sentir molt millor amb si mateix i això millorarà la seva relació amb els altres.
  • Afavorir que sigui l'alumne mateix que ho pugui comunicar als pares. El paper de l'educador ha d'estar més enfocat en el fet que l'adolescent prengui consciència del problema i sigui capaç de demanar ajuda i no ha de tenir exclusivament el paper de missatger.
  • En el cas que el jove presenti signes importants de la malaltia i que es negui a comunicar-ho als pares, cal informar-lo que en aquest cas hi haurà una entrevista amb els pares. Cal explicitar que es trencarà el pacte de confidencialitat ja que la seva vida pot córrer perill i que se li està oferint la possibilitat de rebre ajut professional per deixar de patir.
  • Facilitar als pares els recursos dels quals poden disposar. És important una derivació adequada.
  • Crear un clima de normalitat i acceptació a l'aula. Això és important perquè parlem de persones amb una baixa autoestima, una alta inseguretat, insatisfacció i carència d'habilitats socials. S'ha d'estar, per tant, molt atent a la interacció amb els seus companys dins i fora de l'aula, ja que aquestes persones són molt susceptibles a qualsevol comentari, tant negatiu com afalagador.
Què pot fer l'escola?

Els professionals han de contribuir a poder fer un diagnòstic precoç dels trastorns de la conducta alimentària (TCA). Han d'estar sensibilitzats amb aquests tipus de trastorns i derivar, si cal, al professional especialitzat davant de conductes sospitoses per tal de descartar l'existència d'un TCA.

El protagonisme dels metges de família i pediatres és fonamental; han de tenir una formació adequada sobre aquests trastorns i ser capaços de fer un diagnòstic al més precoç possible i, en conseqüència, tractar o derivar els casos que ho requereixin. Així mateix, l'equip d'atenció

primària ha de ser l'organitzador de programes psicoeducatius adreçats a les famílies, a altres professionals de la salut, als professionals d'ensenyament, i a altres professionals que puguin estar relacionats amb els TCA.

Els objectius dels centres d'atenció primària i dels metges de família i pediatres són:

  • Informar de manera clara els pacients i familiars.
  • Comprometre les famílies en la prevenció i el tractament. 
  • Fer un diagnòstic i una avaluació física precoç. 
  • Adoptar la decisió del tractament in situ o de la derivació. 
  • Instaurar un tractament nutricional o farmacològic. 
  • Efectuar un control de les complicacions físiques. 
  • Fer el seguiment del cas i la prevenció de les recaigudes. 
  • Coordinar-se amb la resta de recursos mèdics, socials, educatius, etc.
Què poden fer els professionals?

Les associacions de famílies i pacients amb trastorns de la conducta alimentària (TCA) vetllen per la salut i pels drets dels malalts i per dotar-los d'eines per comprendre i implicar-se positivament en el procés terapèutic. El primer objectiu de les associacions és l'acolliment de la família i del malalt, el coneixement de l'estructura i la dinàmica familiar, amb la finalitat d'orientar-los i acompanyar-los; tot això es fa a través d'entrevistes. 

Durant el tractament es presta atenció a:

  • La comprensió de la malaltia per part de la família. 
  • El procés emocional davant les intervencions terapèutiques.
  • L'acceptació de la malaltia i, si cal, de la cronicitat. 
  • La cura de l'entorn familiar i de les situacions de risc.
  • Les necessitats de la salut familiar.
  • L'ajuda davant les necessitats socials i comunitàries.

Les associacions creen grups de d'ajuda mútua (GAM) i de suport per a famílies i pacients en la situació clínica que ho permeti. Són grups de persones que tenen un mateix problema i es reuneixen de manera voluntària per ajudar-se mútuament. El GAM emfatitza la interacció personal i la capacitat d'assumir responsabilitats dels seus membres. Aquests grups ofereixen ajuda i acompanyament emocional a la família i als malalts i col·laboren paral·lelament en l'èxit de la teràpia.

 

Les persones afectades d'un trastorn de la conducta alimentària poden no tenir consciència de la malaltia. Aquesta absència és un símptoma dels més greus de la malaltia: no s'adonen del seu trastorn i de la gravetat que té. Per tant, sovint, cal la intervenció de la justícia per autoritzar un ingrés involuntari pel bé del malalt i del seu tractament.

Per poder rebre un tractament mèdic cal que el pacient en doni el consentiment després de ser informat tal com marca la legislació vigent. El consentiment l'ha d'emetre una persona amb la capacitat mental conservada i, en cas de no ser així, admet l'excepció.

Les lleis permeten excepcionalment la intervenció mèdica sense consentiment de l'afectat si el malalt està en situació de risc greu immediat per a la seva salut física i psíquica. Per fer efectiu aquest ingrés forçós, hi ha dues vies:

  • Sol·licitar primer l'autorització judicial d'internament involuntari aportant la documentació necessària: informes mèdics, analítiques, etc.
  • Ingressar primer el malalt i el centre sanitari comunicarà l'internament al jutjat competent en un termini de 24 hores, i el jutge n'autoritzarà o en denegarà l'ingrés.
Què pot fer la justícia?
Data d'actualització:  27.11.2020