Bulímia nerviosa

La bulímia nerviosa es caracteritza per la presència d'episodis d'ingesta voraç: menjar una quantitat important d'aliments en un curt període de temps, generalment en secret i amb sentiments de pèrdua d'autocontrol davant d'aquests aliments, que acostumen a ser de contingut calòric alt.

L'aparició i la freqüència de les afartades varien en funció de l'estat d'ànim, de la gana de la persona afectada i de la disponibilitat de menjar: apareixen en situacions o estats d'ànim d'avorriment, solitud, frustració, depressió, etc., o bé després d'un període més o menys ampli d’alimentació restrictiva i davant la presència de menjar o la possibilitat d'adquirir-ne. Generalment els afartaments no coincideixen amb l’hora dels àpats, sinó que es donen en moments i llocs en què ningú els veu: a mig matí, a mitja tarda o a la nit, quan tothom descansa.

Les persones afectades de bulímia nerviosa intenten neutralitzar els efectes dels afartaments sobre el pes mitjançant els vòmits autoinduïts, encara que també poden abusar dels laxants i utilitzar els diürètics. Poden també fer exercici físic per controlar el pes encara que generalment manifesten poca constància, la qual cosa fa inútil aquesta activitat.

A l'inici del trastorn, aquestes persones poden mostrar una gran preocupació pel pes i figura, però si la malaltia es perllonga, la preocupació pot desaparèixer i la persona pot tenir un pes normal o fins i tot alt. Ara bé, la persistència del descontrol alimentari fa que les conductes d'afartament i vòmits siguin molt semblants a les conductes addictives: l'afartament i el vòmit es manté ocult, es viu amb sentiments de vergonya i culpa, i la persona afectada sol demanar ajuda quan ja ha passat molt de temps des de l'inici del problema.

 

La bulímia nerviosa pot ser de tipus:

  • Purgatiu: durant l'episodi de bulímia nerviosa, la persona afectada es provoca regularment el vòmit o utilitza en excés laxants, diürètics o ènemes. 
  • No purgatiu: durant l'episodi de bulímia nerviosa, la persona afectada utilitza altres conductes compensatòries inapropiades com, per exemple, el dejuni o l'exercici intens, però no recorre a provocar-se el vòmit, ni abusa de laxants, ni usa en excés diürètics o ènemes.

Associats al pes

  • Preocupació extrema per la figura, la dieta i el pes.
  • Por i rebuig exagerats a tenir un pes normal o a la possibilitat de tenir sobreprès.
  • Pràctica del vòmit autoinduït i ús de laxants o de diürètics per controlar el pes.
  • Canvis de pes bruscos.
  • Obsessió per pesar-se contínuament.

 

Associats als hàbits alimentaris

  • Afartaments amb vòmits o sense.
  • Seguiment injustificat de dietes restrictives.
  • Estat de preocupació constant, que pot arribar a l'obsessió per tot allò que estigui relacionat amb l'alimentació.
  • Interès exagerat i anormal per receptes de cuina, dietes, taules de calories, etc.
  • Canvi d'hàbits alimentaris (tornar-se vegetarià, crudista, etc.).
  • Preferència per menjar sense companyia.
  • Interès per cuinar per als altres i hàbit de trobar excuses per no menjar.
  • Sentiment de culpabilitat pel fet d'haver menjat.
  • Comportament alimentari estrany (menjar a peu dret, esmicolar el menjar en trossos molt petits, jugar-hi, amagar-lo, menjar amb un ritme excessivament ràpid, etc.).
  • Llençar menjar o dir mentides sobre els àpats (compliment, tipus, quantitats, etc.).
  • Marxar de taula i tancar-se al lavabo després de cada àpat

 

Associats a la percepció corporal

  • Percepció errònia de tenir un cos gras o bé no percebre'l tan prim com és en realitat.
  • Intents d'amagar el cos amb roba fosca o ampla.
  • Excessiva satisfacció, i fins i tot exhibició, del cos molt prim.
  • Comentaris despectius sobre el propi cos.

 

Associats a l'exercici físic

  • Fer exercici físic en excés i mostrar nerviosisme si no se'n fa.
  • Utilització de l'exercici físic per aprimar-se o controlar el pes.

 

Associats als canvis d'actitud

  • Insatisfacció personal constant.
  • Estat depressiu i irritable, amb canvis d'humor freqüents.
  • Tendència a actuar de manera impulsiva i descontrolada.
  • Disminució de les relacions socials, amb tendència a l'aïllament.
  • Augment aparent de les hores d'estudi.
  • Dificultats de concentració.
  • Despeses excessives no justificades (possible compra de menjar).

Per a dur a terme el diagnòstic de l’anorèxia, cal una valoració acurada per part de l’equip especialista. El metge/ssa realitzarà una exploració física. Les persones afectades poden presentar una lleugera distensió abdominal amb restrenyiment, hipertròfia de glàndules paròtides, pèrdua de l’esmalt dental, edemes en extremitats inferiors i abrasions al dors de les mans (a causa de l’autoprovocació el vòmit).

Altres criteris per al diagnòstic són:

  • Presència d'afartaments recurrents. Un afartament es caracteritza per:
    • Ingesta d'aliments en un curt període de temps (per exemple, en dues hores) en una quantitat superior a la que la majoria de les persones ingeririen en un període similar i en unes circumstàncies similars. 
    • Sensació de pèrdua de control sobre la ingesta de l'aliment (sensació de no poder parar de menjar o de no poder controlar el tipus d'aliment o la quantitat que se n'està ingerint).
  • Conductes compensatòries inapropiades, de manera repetida, amb la finalitat de perdre pes, com ara el vòmit autoinduït, l'abús de laxants, l'ús de diürètics, ènemes o altres fàrmacs, dejuni i exercici excessiu.
  • Els afartaments i les conductes compensatòries inapropiades tenen lloc dos cops per setmana de mitjana durant un període de tres mesos.
  • L'autoavaluació està exageradament influïda pel pes i la silueta corporal. 

El tractament s’orienta a la normalització de l’estat físic, l'abandonament de les conductes de risc i la substitució de pensaments anòmals per uns altres de més reals. S’aconsella teràpia cognitivo-conductual (TCC), un tipus de tractament psicoterapèutic que ajuda les persones a comprendre que els pensaments i els sentiments influeixen en el comportament; el tractament farmacològic i l’aprenentatge de tècniques per prevenir riscos i recaigudes. Es requereix una certa voluntat de la persona afectada per guarir-se. 

El tractament farmacològic ocupa un lloc importat en el tractament. Els medicaments antidepressius i els antiimpulsius són eficaços per reduir la freqüència dels afartaments i els vòmits.

Es pot dir que la persona afectada s'ha guarit del tot quan després d’un cert temps prudencial, i una vegada acabats els controls i el seguiment, es troba físicament normal i psicològicament estable.

No es pot calcular el temps mitjà de guariment, si bé se sap que el període de tractament i seguiment no és inferior a dos anys.

 

Quan és convenient d’hospitalitzar una persona bulímica?

Els criteris d’hospitalització són:

  • Risc físic sever pels vòmits o els laxants.
  • Fracàs del tractament ambulatori.
  • Crisi familiar.
  • Addiccions a substàncies il·legals.
  • Autoagressions.
  • Amenaces de suïcidi.

Més informació

Les complicacions mèdiques de la bulímia nerviosa es relacionen amb l’ús indiscriminat de laxants i diürètics i a la provocació freqüent de vòmits. Moltes de les complicacions aparegudes en l’anorèxia nerviosa també poden aparèixer en la bulímia, sobretot les causades per la malnutrició.

Les persones amb bulímia poden presentar:

  • Alteracions gastrointestinals. Poden aparèixer úlceres i alteracions del ritme de les deposicions (alternança entre diarrees i restrenyiment, per exemple). Algunes d’aquestes complicacions poden ser greus, com ara que l’intestí s’obstrueixi, o que l’estómac es dilati, es trenqui i arribi a provocar la mort.  
  • Alteracions del ronyó. Sorgeixen en un 70% de les persones que es provoquen el vòmit o que abusen de laxants i diürètics, i poden ser lleus o derivar en una fallada renal. Aquestes complicacions poden deixar seqüeles permanents o alteracions persistents del funcionament renal.
  • Lesions dentals. L’esmalt queda destruït i hi pot haver càries dentals i erosions a la boca, atès que en vomitar l’àcid de l’estómac entra en contacte amb la boca.
Data d'actualització:  27.11.2020