La diabetis mellitus tipus 1 (DM1), també coneguda com a diabetis infantojuvenil, és una malaltia crònica que sol aparèixer durant la infància, l’adolescència i la joventut. Es caracteritza per un augment dels nivells de glucosa (sucre) a la sang. S’acostuma a manifestar de forma sobtada i, si no es tracta, s’agreuja ràpidament. A diferència de la diabetis mellitus tipus 2 (DM2), no es relaciona amb l’estil de vida, sinó que en la seva aparició hi intervenen una combinació de diferents factors, com algunes infeccions o i certa predisposició genètica.
La DM1 es produeix quan el sistema de defenses de l’organisme malmet les cèl·lules del pàncrees que fabriquen insulina. La insulina és l’hormona que ajuda la glucosa a penetrar a l’interior de les cèl·lules perquè es pugui produir energia. Si l’organisme deixa de produir-ne, la glucosa es queda circulant a la sang en quantitats anormalment elevades (hiperglucèmia). Això provoca símptomes com ara set, micció freqüent, fatiga, sequedat de boca o visió borrosa, i complicacions a llarg termini.
Per normalitzar el nivell de glucosa en sang (glucèmia), és imprescindible aportar la insulina necessària des del moment en què es diagnostica la malaltia. És per això que la DM1 també es coneix com a diabetis insulinodependent. A més de la insulina, el tractament de la DM1 inclou el seguiment d’unes pautes d’alimentació i la pràctica regular d’activitat física.
En alguns casos es pot requerir l’administració puntual d’una altra hormona, el glucagó, per resoldre disminucions greus dels nivells de sucre a la sang (hipoglucèmia), la complicació aguda més freqüent en persones amb DM1, sobretot si es tracten amb insulina. El glucagó té un efecte contrari al de la insulina: afavoreix l’alliberament de glucosa des del fetge, de manera que contribueix a augmentar la glucèmia.
Aquest article explica les pautes que se segueixen actualment per tractar la DM1 i se centra, especialment, en dues hormones essencials per controlar-la: la insulina, imprescindible en tots els casos, i el glucagó, indicat per resoldre la hipoglucèmia greu. La informació s’adreça a les persones amb DM1, però pot ser útil en cas de patir DM2, ja que també pot arribar a requerir l’administració d’insulina i glucagó. Per a més informació sobre el maneig de la DM2, consulteu l’apartat Tractament de la DM2.
La informació proporcionada en aquest article és complementària a les recomanacions del vostre metge o metgessa i en cap cas pretén substituir-la. En cas de dubte, poseu-vos en contacte amb el vostre professional de la salut de referència o truqueu al 061 Salut Respon.
El tractament de la DM1 combina tres mesures terapèutiques bàsiques:
- L’administració d’insulina. És imprescindible, perquè es tracta d’una hormona essencial per a l’organisme. A més de facilitar l’entrada de la glucosa a les cèl·lules, la insulina permet aprofitar correctament tots els nutrients, de manera que el cos els emmagatzema per fer-ne ús quan necessita energia (per exemple, en fer un esforç o en períodes de dejú). Una altra de les seves funcions és estimular la producció de proteïnes.
- El seguiment d’unes pautes d’alimentació adequades. L’equip assistencial dissenyarà un pla d’alimentació individualitzat d’acord amb les característiques personals, com ara l’edat, el pes o l’activitat, etc. Tanmateix, en línies generals, l’alimentació d’una persona amb DM1 ha d’incloure les recomanacions següents:
- Respectar el nombre d’àpats proposat, de 4 a 6 al dia, així com els horaris recomanats.
- Calcular i distribuir adequadament al llarg del dia els aliments rics en hidrats de carboni: productes farinosos, patates, llegums, i fruites, entre altres.
- Evitar els aliments que contenen sucre de manera natural (mel o sucs de fruita) i els que contenen sucres afegits (com els processats i ultraprocessats; per exemple, begudes ensucrades i energètiques, brioixeria, galetes i cereals d’esmorzar ensucrats, xocolates, gelats, llaminadures, patates xips i similars, margarines i altres greixos untables, postres làcties ensucrades o plats precuinats).
- Prioritzar els aliments rics en fibres, com ara les verdures, les hortalisses i els productes farinosos integrals.
- La pràctica regular d’activitat física. Comporta molts beneficis per a la salut física i el benestar emocional. En general, a l’hora de fer activitat física heu de tenir en compte dues qüestions:
- Les vostres característiques personals, que inclouen l’edat, l’estat general de salut, la forma física, els hàbits i les preferències.
- La planificació prèvia, amb ajuda del vostre equip assistencial, ja que en funció de l’hora i del tipus d’exercici que feu, pot ser necessari modificar la dosi d’insulina que cal administrar a fi d’evitar possibles hipoglucèmies.
En qualsevol cas, en infants a partir de 5 anys es recomana fer un mínim de 60 minuts d’activitat física moderada (caminar a bon pas) o intensa (córrer, jugar al parc...) cada dia. A partir dels 18 anys, en canvi, convé fer almenys 150 minuts a la setmana d’activitat física aeròbica d’intensitat moderada (caminar, nedar, anar amb bicicleta...) durant almenys 3 dies a la setmana, i no passar més de 2 dies consecutius sense fer-ne.
D’altra banda, la diabetis augmenta el risc de patir malalties cardiovasculars, juntament amb altres factors com l’obesitat, el tabaquisme, el colesterol elevat o la hipertensió arterial. Per això, convé mantenir un pes saludable, deixar de fumar (si escau) i controlar periòdicament tant els nivells de greixos a la sang com les xifres de pressió arterial.
Més informació
-
Canal Salut
-
Activitat física en la diabetis
Canal Salut
Un equilibri adequat entre la dosi de la insulina, l’alimentació i l’activitat física permet assolir un bon control de la malaltia.
En aquest sentit, cal tenir en compte que el cos de les persones amb diabetis perd la capacitat de regular de forma natural els nivells de glucosa a la sang. En circumstàncies normals, el pàncrees fabrica insulina durant tot el dia en quantitats variables: en determinades situacions en produeix més (per exemple, quan es menja o es fa activitat física) i, en altres, menys (quan no es menja o quan no es duu a terme activitat física).
Com que el pàncrees no funciona correctament si es pateix DM1, la persona és qui ha d’aprendre a regular la quantitat d’insulina necessària al llarg del dia, d’acord amb les indicacions de l’equip assistencial. Aquest control implica calcular i ajustar la dosi d’insulina que s’ha d’administrar tant a la quantitat, la qualitat i els horaris dels àpats com a la intensitat o la durada de l’activitat física.
Per aquest motiu, és molt important valorar la glucèmia amb freqüència, mitjançant l’autoanàlisi de la glucosa en sang (controls capil·lars de glucosa). Es tracta d’una tècnica senzilla que es pot fer a casa i que consisteix a fer-se una punxada al dit amb una llanceta, col·locar la gota de sang en una tira reactiva i mesurar-ne la glucèmia amb un dispositiu anomenat glucòmetre. El resultat que s’obté s’ha d’anotar en un registre (llibreta d’autocontrol), on s’indica el dia, l’hora i el nivell de glucèmia, i s’ha d’aprendre a utilitzar per poder fer petits canvis en la pauta de tractament.
Actualment, s’usen sistemes de monitoratge continu de glucosa en temps real (SMCGTR). Són dispositius que mesuren els nivells de glucosa al líquid que envolta les cèl·lules de la pell en pocs minuts i n’envien els resultats a un telèfon mòbil o aparell receptor. Aquests sistemes milloren el control diabètic i creen avisos que permeten una intervenció ràpida, si cal.
En línies generals, la insulina és l’únic tractament eficaç per a la DM1 i cal començar a administrar-la des del moment del diagnòstic. Tanmateix, és el professional sanitari qui determinarà si és necessari prescriure-la.
En cas de patir DM2, d’aparició més freqüent en l’edat adulta, s’utilitza insulina quan els canvis en l’estil de vida i els medicaments prescrits no són suficients per controlar la malaltia. També pot ser necessària en situacions agudes, com ara una pujada dels nivells de sucre a la sang (hiperglucèmia), manca d’insulina greu (insulinopènia), insuficiència renal o embaràs.
La insulina s’injecta sota la pell, mitjançant una xeringa o una ploma (un dispositiu precarregat, similar a un bolígraf, que facilita la punxada). Les zones de punció són els braços, les cuixes, l’abdomen i les natges.
També es pot administrar amb un aparell anomenat bomba d’infusió contínua, que s’ha de programar. La persona el porta sempre connectat sota la pell mitjançant un catèter, i conté un dipòsit d’insulina que cal omplir de la mateixa manera que una xeringa.
Les insulines es classifiquen segons la seva durada d’acció, que es defineix per tres factors:
- Inici de l’acció. El temps que tarden a fer efecte, és a dir, el temps que passa des que s’injecten fins que comencen a passar a la sang i fan baixar la glucèmia.
- Pic màxim. El temps en què assoleixen l’efecte màxim, és a dir, el temps en què els nivells d’insulina a la sang són més elevats i tenen, per tant, més capacitat per reduir els nivells de glucosa.
- Final de l’acció. El temps que tarden a deixar de fer efecte.
La durada d’acció de la insulina també pot variar en funció de la persona, de la zona on s’injecta i de la dosi que s’administra.
D’acord amb la durada d’acció, hi ha quatre tipus d’insulines:
- Ràpides: insulina regular humana, anàlegs com aspart, lispro o glulisina.
- Intermèdies: NPH, lispro protamina.
- Prolongades o molt prolongades: glargina, detemir, deglutec.
- Bifàsiques: combinacions de ràpida i intermèdia.
Atesa la varietat de preparacions disponibles, és important que comproveu sempre l’etiqueta i les unitats de la dosi abans d’administrar-la per evitar errors. En aquesta taula podeu consultar els diferents tipus d’insulina que hi ha al mercat.
Per identificar-les més fàcilment, la International Diabetes Federation va establir, l’any 1999 i en col·laboració amb les companyies farmacèutiques, un codi internacional de colors: groc (ràpides), verd (intermèdies) i combinacions diverses per a les bifàsiques.
La insulina pot causar molèsties en les zones de punció, com ara inflor del teixit cel·lular de sota la pell, que acostuma a aparèixer quan s’injecta a la mateixa zona durant molt de temps o quan les agulles es reutilitzen. Per aquest motiu, convé canviar la zona de punció periòdicament i fer ús d’una agulla nova per a cada punxada.
En cas que la insulina s’administri amb una bomba d’infusió contínua, es poden produir irritacions o infeccions on es col·loca el catèter. Així, doncs, és important extremar les mesures d’higiene en aquestes zones i aplicar-hi solucions antisèptiques.
En general, el glucagó és necessari per a tota persona amb diagnòstic de diabetis i tractament amb insulina a fi de resoldre una hipoglucèmia greu, que es manifesta amb pèrdua de consciència o convulsions.
El glucagó es pot injectar mitjançant dues presentacions disponibles al mercat:
- Pols per reconstituir i injectar. Es presenta en forma de vial (flascó) amb pols i una xeringa amb dissolvent. Requereix preparació prèvia abans de l’administració.
- Formes autoinjectables. Són similars a les plomes d’adrenalina i permeten una administració ràpida i senzilla. Tanmateix, actualment no es comercialitzen a l’Estat espanyol.
Aquest medicament també es pot administrar per via intranasal, sense necessitat d’injecció, una alternativa que en facilita l’ús a les persones no entrenades.
Cada tipus de presentació té indicacions específiques i pot variar segons l’edat de la persona afectada, el seu estat de salut i la disponibilitat al mercat. Per això és fonamental que reviseu sempre les instruccions de l’envàs i que mantingueu el medicament en bones condicions de conservació. També convé que en comproveu la caducitat periòdicament, ja que no es tracta d’un medicament d’ús quotidià. De fet, un bon control de la malaltia permet prevenir les hipoglucèmies i evitar, per tant, la necessitat d’administrar-lo.
El glucagó pot causar nàusees, vòmits i dolor abdominal. Si patiu algun d’aquests efectes, consulteu el vostre equip assistencial.
La hipoglucèmia apareix quan es produeix un desequilibri entre els tres factors que regulen la glucèmia: la dosi d’insulina, l’alimentació i l’activitat física. Les causes acostumen a ser:
- La manca d’hidrats de carboni en l’alimentació, per no menjar les racions recomanades a cada àpat o per retardar l’horari de les ingestes en relació amb la dosi d’insulina.
- La pràctica d’activitat física intensa sense augmentar la ingesta d’hidrats de carboni o sense reduir la dosi d’insulina.
- L’administració d’una dosi excessiva d’insulina.
La hipoglucèmia es pot manifestar amb símptomes lleus, que inclouen mareig o suor, o greus, com ara convulsions o pèrdua de consciència. En qualsevol cas, el vostre equip assistencial us pot ensenyar a reconèixer-la.
La pauta d’actuació depèn de si la persona afectada es manté o no conscient:
- En cas d’hipoglucèmia lleu (persona conscient):
- Administreu aliments ensucrats: sucs, llet ensucrada, etc., i vigileu l’evolució de la persona.
- Si no millora, contacteu amb emergències mèdiques trucant al 112.
- En cas d’hipoglucèmia greu (persona inconscient):
- No administreu aliments per via oral.
- Administreu glucagó injectable o intranasal si la persona el té receptat i està disponible.
- Truqueu immediatament al 112.
- Col·loqueu la persona en posició lateral de seguretat (tronc i cap de costat, i la cama del costat extern flexionada).
En aquest sentit, és molt important que les persones de l’entorn més proper aprenguin a identificar-ne els símptomes i tinguin clar com han d’actuar si apareixen.
Més informació
-
Primers auxilis en cas d’hipoglucèmia
Canal Salut
-
Canal Salut
Tant la insulina com el glucagó es degraden amb la temperatura (és a dir, són termolàbils), de manera que requereixen unes condicions específiques de conservació.
Heu de guardar la insulina a la nevera (2-8 ºC). Un cop oberta, podeu conservar-la a temperatura ambient (≤ 25-30 ºC) durant uns dies, segons el fabricant.
Pel que fa al glucagó, l’heu de mantenir en un lloc fresc i sec (2-25 ºC), protegit de la llum. No el conserveu una vegada reconstituït (després de barrejar la pols del flascó amb el dissolvent), ja que només es manté estable durant unes hores.
En qualsevol cas, cal que reviseu les condicions de conservació dels medicaments que apareixen al prospecte abans de fer-ne ús.
En cas de tall elèctric, convé que seguiu els consells següents:
- Mantingueu les portes de la nevera i del congelador tancades tant temps com sigui possible.
- No utilitzeu els medicaments si hi ha canvis visibles en el color o la consistència, o presència de partícules flotants.
- Consulteu els professionals sanitaris en cas de dubte.
- No factureu la insulina ni el glucagó si viatgeu en avió. Porteu-los a l’equipatge de mà.
- Transporteu-los en bosses isotèrmiques si cal protegir-los de la calor.
- Porteu un informe mèdic, preferiblement en anglès, per a viatges internacionals, que en justifiqui l’ús.
- Informeu les persones que us acompanyen sobre la vostra condició i expliqueu-los què han de fer en cas d’emergència (hipoglucèmia o hiperglucèmia).