Tractament de la diabetis mellitus tipus 1

Un equilibri adequat entre la dosi de la insulina, l’alimentació i l’activitat física permet assolir un bon control de la malaltia.

En aquest sentit, cal tenir en compte que el cos de les persones amb diabetis perd la capacitat de regular de forma natural els nivells de glucosa a la sang. En circumstàncies normals, el pàncrees fabrica insulina durant tot el dia en quantitats variables: en determinades situacions en produeix més (per exemple, quan es menja o es fa activitat física) i, en altres, menys (quan no es menja o quan no es duu a terme activitat física).

Com que el pàncrees no funciona correctament si es pateix DM1, la persona és qui ha d’aprendre a regular la quantitat d’insulina necessària al llarg del dia, d’acord amb les indicacions de l’equip assistencial. Aquest control implica calcular i ajustar la dosi d’insulina que s’ha d’administrar tant a la quantitat, la qualitat i els horaris dels àpats com a la intensitat o la durada de l’activitat física.

Per aquest motiu, és molt important valorar la glucèmia amb freqüència, mitjançant l’autoanàlisi de la glucosa en sang (controls capil·lars de glucosa). Es tracta d’una tècnica senzilla que es pot fer a casa i que consisteix a fer-se una punxada al dit amb una llanceta, col·locar la gota de sang en una tira reactiva i mesurar-ne la glucèmia amb un dispositiu anomenat glucòmetre. El resultat que s’obté s’ha d’anotar en un registre (llibreta d’autocontrol), on s’indica el dia, l’hora i el nivell de glucèmia, i s’ha d’aprendre a utilitzar per poder fer petits canvis en la pauta de tractament.

Actualment, s’usen sistemes de monitoratge continu de glucosa en temps real (SMCGTR). Són dispositius que mesuren els nivells de glucosa al líquid que envolta les cèl·lules de la pell en pocs minuts i n’envien els resultats a un telèfon mòbil o aparell receptor. Aquests sistemes milloren el control diabètic i creen avisos que permeten una intervenció ràpida, si cal.

En línies generals, la insulina és l’únic tractament eficaç per a la DM1 i cal començar a administrar-la des del moment del diagnòstic. Tanmateix, és el professional sanitari qui determinarà si és necessari prescriure-la.

En cas de patir DM2, d’aparició més freqüent en l’edat adulta, s’utilitza insulina quan els canvis en l’estil de vida i els medicaments prescrits no són suficients per controlar la malaltia. També pot ser necessària en situacions agudes, com ara una pujada dels nivells de sucre a la sang (hiperglucèmia), manca d’insulina greu (insulinopènia), insuficiència renal o embaràs.

La insulina s’injecta sota la pell, mitjançant una xeringa o una ploma (un dispositiu precarregat, similar a un bolígraf, que facilita la punxada). Les zones de punció són els braços, les cuixes, l’abdomen i les natges.

També es pot administrar amb un aparell anomenat bomba d’infusió contínua, que s’ha de programar. La persona el porta sempre connectat sota la pell mitjançant un catèter, i conté un dipòsit d’insulina que cal omplir de la mateixa manera que una xeringa.

Les insulines es classifiquen segons la seva durada d’acció, que es defineix per tres factors:

• Inici de l’acció. El temps que tarden a fer efecte, és a dir, el temps que passa des que s’injecten fins que comencen a passar a la sang i fan baixar la glucèmia.
• Pic màxim. El temps en què assoleixen l’efecte màxim, és a dir, el temps en què els nivells d’insulina a la sang són més elevats i tenen, per tant, més capacitat per reduir els nivells de glucosa.
• Final de l’acció. El temps que tarden a deixar de fer efecte.

La durada d’acció de la insulina també pot variar en funció de la persona, de la zona on s’injecta i de la dosi que s’administra.

D’acord amb la durada d’acció, hi ha quatre tipus d’insulines:

• Ràpides: insulina regular humana, anàlegs com aspart, lispro o glulisina.
• Intermèdies: NPH, lispro protamina.
• Prolongades o molt prolongades: glargina, detemir, deglutec.
• Bifàsiques: combinacions de ràpida i intermèdia.

Atesa la varietat de preparacions disponibles, és important que comproveu sempre l’etiqueta i les unitats de la dosi abans d’administrar-la per evitar errors. En aquesta taula podeu consultar els diferents tipus d’insulina que hi ha al mercat.

Per identificar-les més fàcilment, la International Diabetes Federation va establir, l’any 1999 i en col·laboració amb les companyies farmacèutiques, un codi internacional de colors: groc (ràpides), verd (intermèdies) i combinacions diverses per a les bifàsiques.

La insulina pot causar molèsties en les zones de punció, com ara inflor del teixit cel·lular de sota la pell, que acostuma a aparèixer quan s’injecta a la mateixa zona durant molt de temps o quan les agulles es reutilitzen. Per aquest motiu, convé canviar la zona de punció periòdicament i fer ús d’una agulla nova per a cada punxada.

En cas que la insulina s’administri amb una bomba d’infusió contínua, es poden produir irritacions o infeccions on es col·loca el catèter. Així, doncs, és important extremar les mesures d’higiene en aquestes zones i aplicar-hi solucions antisèptiques.

En general, el glucagó és necessari per a tota persona amb diagnòstic de diabetis i tractament amb insulina a fi de resoldre una hipoglucèmia greu, que es manifesta amb pèrdua de consciència o convulsions.

El glucagó es pot injectar mitjançant dues presentacions disponibles al mercat:

• Pols per reconstituir i injectar. Es presenta en forma de vial (flascó) amb pols i una xeringa amb dissolvent. Requereix preparació prèvia abans de l’administració.
• Formes autoinjectables. Són similars a les plomes d’adrenalina i permeten una administració ràpida i senzilla. Tanmateix, actualment no es comercialitzen a l’Estat espanyol.

Aquest medicament també es pot administrar per via intranasal, sense necessitat d’injecció, una alternativa que en facilita l’ús a les persones no entrenades.

Cada tipus de presentació té indicacions específiques i pot variar segons l’edat de la persona afectada, el seu estat de salut i la disponibilitat al mercat. Per això és fonamental que reviseu sempre les instruccions de l’envàs i que mantingueu el medicament en bones condicions de conservació. També convé que en comproveu la caducitat periòdicament, ja que no es tracta d’un medicament d’ús quotidià. De fet, un bon control de la malaltia permet prevenir les hipoglucèmies i evitar, per tant, la necessitat d’administrar-lo.

El glucagó pot causar nàusees, vòmits i dolor abdominal. Si patiu algun d’aquests efectes, consulteu el vostre equip assistencial.

La hipoglucèmia apareix quan es produeix un desequilibri entre els tres factors que regulen la glucèmia: la dosi d’insulina, l’alimentació i l’activitat física. Les causes acostumen a ser:

• La manca d’hidrats de carboni en l’alimentació, per no menjar les racions recomanades a cada àpat o per retardar l’horari de les ingestes en relació amb la dosi d’insulina.
• La pràctica d’activitat física intensa sense augmentar la ingesta d’hidrats de carboni o sense reduir la dosi d’insulina.
• L’administració d’una dosi excessiva d’insulina.

La hipoglucèmia es pot manifestar amb símptomes lleus, que inclouen mareig o suor, o greus, com ara convulsions o pèrdua de consciència. En qualsevol cas, el vostre equip assistencial us pot ensenyar a reconèixer-la.

Tant la insulina com el glucagó es degraden amb la temperatura (és a dir, són termolàbils), de manera que requereixen unes condicions específiques de conservació.

Heu de guardar la insulina a la nevera (2-8 ºC). Un cop oberta, podeu conservar-la a temperatura ambient (≤ 25-30 ºC) durant uns dies, segons el fabricant.

Pel que fa al glucagó, l’heu de mantenir en un lloc fresc i sec (2-25 ºC), protegit de la llum. No el conserveu una vegada reconstituït (després de barrejar la pols del flascó amb el dissolvent), ja que només es manté estable durant unes hores.

En qualsevol cas, cal que reviseu les condicions de conservació dels medicaments que apareixen al prospecte abans de fer-ne ús.

En cas de tall elèctric, convé que seguiu els consells següents:

• Mantingueu les portes de la nevera i del congelador tancades tant temps com sigui possible.
• No utilitzeu els medicaments si hi ha canvis visibles en el color o la consistència, o presència de partícules flotants.
• Consulteu els professionals sanitaris en cas de dubte.