• Imprimeix

Tractaments més comuns

La higiene dental professional, també anomenada profilaxi oral o tartrectomia, consisteix a eliminar les restes de placa bacteriana i tosca que es formen al voltant de les dents.

Generalment la realitza un o una higienista dental o un odontòleg o odontòloga mitjançant un aparell d’ultrasons, tot i que en alguns casos també es pot fer amb instrumental manual.

És una tècnica eficaç i indolora que permet mantenir una boca sana i prevenir l’aparició de malalties bucodentals, com ara la gingivitis o la periodontitis.  

Es recomana fer-la, com a mínim, una vegada l’any.

Les persones amb malalties de les genives, com ara gingivitis o periodontitis, necessiten una higiene dental professional més profunda, coneguda com a raspat i allisament radicular. L’objectiu d’aquesta tècnica és eliminar la placa i la tosca de sota les genives mitjançant un instrument anomenat cureta. Es realitza habitualment amb anestèsia local i pot requerir més d’una sessió. Convé fer-la, com a mínim, una vegada cada sis mesos.

Higiene dental professional

L’empastament o obturació és una tècnica d’eliminació de la lesió de la càries, abans que afecti la polpa o nervi de la dent.

Consisteix a retirar el teixit afectat de la peça no recuperable i substituir-lo amb un material sintètic específic del color de la dent, generalment compòsit o resina composta.

Se sol realitzar amb anestèsia local.

L’endodòncia o tractament de conductes, popularment coneguda com a “matar el nervi”, s’utilitza per eliminar, parcialment o totalment, la polpa o nervi de la dent quan està danyada per evitar l’extracció de la peça. Si no es fa, es pot crear un dipòsit de pus a la punta de l’arrel (abscés), que pot arribar a destruir l’os que envolta la dent i requerir l’extracció de la dent o queixal.

Generalment cal fer-la per combatre una càries profunda, però també pot ser necessària en cas de traumatismes o fractures dentals.

El procediment s’inicia amb l’aplicació d’anestèsia local. A continuació es fa una petita perforació a la dent per accedir a la cambra polpar, és a dir, la part central de la peça que conté o contenia terminacions nervioses i vasos sanguinis. S’extreu el teixit infectat o les restes i es neteja l’espai que queda lliure. A partir d’aquí, l’espai del canal radicular es reomple amb un material per segellar. Posteriorment es pot reconstruir la dent amb material compòsit i pot ser necessari col·locar-hi una corona per evitar la fractura de l’estructura romanent. En alguns casos, el tractament d’endodòncia no es pot realitzar en una única sessió.

Aquest procediment consisteix a extreure una dent de l’os maxil·lar. És necessària en cas d’una infecció profunda de la peça, mala alineació, o mobilitat per pèrdua d’os de suport (periodontitis), per un cop amb una gran fractura traumatisme o per manca d’espai per a l’erupció dels queixals del seny.

Pot requerir un tractament amb antibiòtics previ. S’aplica anestèsia local (o fins i tot general si es tracta d’una extracció complexa o que afecta més d’una dent), s’afluixa la peça de l’os amb un instrument anomenat elevador i es col·loca un fòrceps al voltant de la dent per fer força i extreure-la. A continuació, es neteja la cavitat de la geniva amb una cullereta quirúrgica, s’allisa l’os que queda i de vegades es cus la ferida.

Després de la intervenció, pot ser necessari continuar prenent antibiòtics i/o analgèsics-antiinflamatoris. L’aplicació de gel ajuda a reduir-ne la inflamació posterior. Cal evitar fumar després de l’extracció durant uns quants dies perquè l’acció del fum del tabac pot provocar la posterior inflamació de la ferida, fet que s’anomena alveolitis, i provocar un dolor important durant més d’una setmana.

 

Extracció

Les facetes serveixen per millorar el color o la forma de les dents i es fan per motius estètics.

Es tracta de làmines fines de ceràmica que s’enganxen a la part frontal de les peces mitjançant un ciment adhesiu de resina.

Només s’acostumen a fer en dents anteriors; és a dir, les que es veuen en somriure.

Facetes

Les fundes, també anomenades corones, s’utilitzen per millorar l’estètica dental o per restaurar peces danyades o fracturades que no es poden arreglar amb un empastament.

Poden ser de diferents materials, com ara el metall o la ceràmica, i cobreixen una part o tota la superfície de la dent. S’adhereixen mitjançant diferents tipus de ciments en funció del material emprat per fer la corona.

Requereixen habitualment més d’una sessió perquè cal que el protètic o protètica elabori la corona d’acord amb els motlles i indicacions del o de la dentista.

Els implants serveixen per reemplaçar peces dentals definitives que s’han perdut.

Es tracta de cargols de titani o ceràmics que substitueixen l’arrel de la dent absent.

Són una alternativa fixa a les pròtesis amovibles —de treure i posar— i, en alguns casos, l’única opció si la pròtesi no es pot utilitzar.

En primer lloc, es realitza una radiografia per avaluar l’estat de l’os on s’ha d’ubicar l’implant. S’aplica anestèsia local i l’implant es col·loca al maxil·lar. Després d’aquesta primera intervenció, s’inicia el procés de curació de l’os al voltant de l’implant que pot arribar a durar uns mesos. Posteriorment, sobre aquest cargol es col·loca la dent artificial. Habitualment es tracta d’una corona, però també pot ser una pròtesi dental amovible.

Implants

Serveixen per reemplaçar les dents permanents que han caigut o que s’han extret. Es tracta d’estructures, de resina o plaques metàl·liques, on hi ha fixades les dents artificials que han de substituir les peces que falten. Poden ser de dos tipus:

  • Pròtesis fixes. Es col·loquen damunt de les dents romanents tallades o dels implants prèviament fixats al maxil·lar i integrats a l’os. La persona no les pot moure ni treure de la boca. Per a la seva col·locació, cal que els teixits i l’os estiguin en bon estat.
  • Pròtesis amovibles. La persona que les porta se les pot treure i posar. N’hi ha de dos tipus:
    • Parcials. S’utilitzen quan només cal reemplaçar algunes peces. També s’anomenen pròtesis esquelètiques. Consten d’un marc de metall, on hi ha subjectes les peces artificials, i es subjecten a les dents naturals mitjançant un conjunt de ganxos o retenidors metàl·lics.
    • Completes. Es coneixen com a dentadures postisses. Són necessàries quan no hi cap peça dental natural romanent que serveixi per fixar-les. Es col·loquen sobre la geniva i es mantenen fixes amb la força de succió natural o amb l’aplicació d’un adhesiu.

 

Aquest tipus de pròtesi s’han de treure durant la nit per deixar descansar les genives i submergir-les en un col·lutori bucal antisèptic. És fonamental netejar-les després dels àpats, amb un raspall especial, aigua i sabó o una solució específica. També cal assegurar-se que estan ben col·locades i s’ajusten correctament. Un ús adequat d’aquest tipus d’aparells ajuda a prevenir malalties bucodentals, com ara la candidiasi oral o el càncer oral.

Pròtesis

És una pròtesi que se subjecta sobre les dents per fricció. Està elaborada amb un material de plàstic específic similar al de les dentadures però sense colorants.

S’utilitza per tractar el bruxisme i per alleujar els símptomes d’alguns problemes de l’articulació temporomandibular.

Es col·loca entre els arcs dentals i evita el desgast de les dents per fricció mecànica entre el maxil·lar superior i l’inferior. També evita l’excés de pressió que pot comportar dolor en l’articulació temporomandibular a la zona de l’oïda.

S’acostuma a utilitzar durant la nit, mentre es dorm.

Ha de cobrir totes les peces de l’arc i permetre la màxima llibertat de moviments de la mandíbula. No ha de pressionar les dents ni els teixits tous de la boca.

 

Fèrula de descàrrega

L’ortodòncia corregeix la posició de les dents i dels maxil·lars per restablir l’equilibri morfològic i funcional de la boca i de la cara i millorar l’estètica facial.

Els tractaments d’ortodòncia es divideixen en dos grans grups:

  • Tractaments interceptius. Tenen com a objectiu la correcció d’alteracions incipients per evitar que s’agreugin. Generalment s’utilitzen per corregir hàbits anormals, que poden interferir en el patró regular de creixement de la cara i dels maxil·lars, com ara la succió digital, i generar una mala oclusió dental (relació entre les dents del maxil·lar i de la mandíbula en mastegar, parlar o estar en repòs).
  • Tractaments correctius. Serveixen per corregir una mala oclusió dental consolidada. S’utilitzen tres tipus d’aparells:
    • Aparells funcionals. Estan indicats per a les dents de llet. Canvien la direcció i la intensitat de les forces musculars i produeixen els desplaçaments correctius de les dents i els maxil·lars.
    • Aparells amovibles. Se’ls pot treure un mateix. Apliquen pressions controlades sobre les dents que es volen desplaçar, mitjançant l’acció d’elements mecànics actius, com ara arcs o cargols.
    • Aparells fixos. Tenen capacitat de desplaçar de forma individual totes i cadascuna de les peces dentals en qualsevol direcció, a diferència de la resta d’aparells. Habitualment se cimenta a cada dent una estructura que s’anomena bràquet i uns arcs metàl·lics conjuntament amb diferents tipus de gomes van modificant la posició de les dents.
    • Alineadors dentals o ortodòncia invisible. En els darrers anys hi ha al mercat un nou tipus de tractament. Els alineadors transparents substitueixen els tradicionals bràquets. Aquests alineadors transparents es canvien cada quinze dies, de manera que les dents van movent-se de forma progressiva. Es porten tot el dia i només es treuen per poder menjar. Els alineadors es poden combinar amb alguna estructura enganxada a la dent del mateix color que la dent i imperceptible que ajudi a col·locar la dent en la posició correcta quan sigui necessari. Habitualment es redueix la durada del tractament d’ortodòncia i són pràcticament invisibles.
Ortodòncia

És un tractament estètic que consisteix a millorar el color de la dent aclarint-lo.

Abans d’iniciar el tractament cal que l’odontòleg o odontòloga valori l’estat de salut bucodental per evitar complicacions.

N’hi ha de diferents tipus, però tots utilitzen productes emblanquidors que contenen un dels dos decolorants dentals: peròxid d’hidrogen o peròxid de carbamida.

Els emblanquiments poden ser:

  • Emblanquiment extern. És el més utilitzat. El producte emblanquidor es col·loca sobre la superfície de la dent. N’hi ha de dos tipus:
    • Emblanquiment a casa o emblanquiment ambulatori. Es realitza al domicili, però sempre sota la supervisió d’un odontòleg o odontòloga. Es prenen mides dels arcs de les dents i es confeccionen unes fèrules de plàstic transparent tou on s’aplica el producte emblanquidor. Aquestes fèrules s’han de portar entre sis i vuit hores diàries, generalment mentre es dorm, durant un termini d’entre dues i quatre setmanes.
    • Emblanquiment a la clínica o fotoactivació. Es protegeixen les genives amb una pasta especial i s’aplica el producte emblanquidor, l’efecte del qual es potencia amb l’aplicació de llum activadora. El tractament és indolor i es realitza en una única sessió d’una hora de durada.
    • Emblanquiment mixt. Combina els dos tipus anteriors per aconseguir uns resultats més òptims.

 

  • Emblanquiment intern. S’utilitza per a les dents que s’han enfosquit després de fer-hi una endodòncia. Es realitza un orifici a la peça per aplicar el producte emblanquidor a l’interior, que es deixa actuar durant una setmana aproximadament, i es va renovant en diverses sessions fins a aconseguir el to anterior a l’endodòncia. És un procediment indolor que no requereix anestèsia.

 

Emblanquiment dental
Data d'actualització:  12.09.2018