• Imprimeix

Hepatitis C

L'hepatitis C és una malaltia infecciosa que afecta exclusivament el fetge i que està produïda pel virus de l'hepatitis C, o VHC. Abans d'identificar-se aquest virus, l'any 1988, aquesta malaltia rebia el nom d'hepatitis no A no B.

Prop de tres quartes parts dels casos d'infecció per VHC presenten una infecció subclínica que passa desapercebuda; un 10-15% dels malalts presenten una hepatitis anictèrica, és a dir, amb símptomes d'hepatitis com ara astènia i anorèxia però sense icterícia (coloració groga de la pell i dels ulls), i la resta de casos presenten hepatitis ictèrica.

Entre un 50% i un 70% de les persones infectades evolucionen cap a una hepatitis crònica. L'hepatitis C crònica pot cursar de manera totalment asimptomàtica o acompanyar-se de símptomes inespecífics i, tot i que pot avançar de forma molt lenta, el virus pot afectar progressivament el fetge.

Alguns casos que progressen vers la cronicitat poden desenvolupar una cirrosi i, més rarament, un càncer de fetge. Aquests riscos augmenten en funció de diversos factors com ara la ingestió d'alcohol, l'edat de la persona malalta o el fet que estigui coinfectada per altres virus, i disminueixen entre les dones i si la infecció ha tingut lloc durant la joventut.

El virus de l'hepatitis C es transmet a través de la sang, principalment per l'ús de material contaminat, com ara el de consum de drogues (xeringues, cassoles, pipes...) o el d'higiene personal (fulles d'afaitar, tallaungles, raspalls de dents...). Els usuaris de drogues per via parenteral són les persones que tenen més risc d'infecció. A diferència de l'hepatitis A i B, no hi ha vacuna per prevenir l'hepatitis C, però sí que hi ha tractament.

Segons dades de l'Organització Mundial de la Salut (OMS), actualment hi ha entre 130 i 150 milions de persones infectades amb el virus de l'hepatitis C arreu del món. Aquesta malaltia és la infecció hepàtica més comuna a Europa i una de les principals causes de trasplantament de fetge a Catalunya.

 

Transmissió

El virus de l'hepatitis C es pot adquirir a partir de la sang d'una persona infectada. Perquè aquest virus infecti una persona cal que hi hagi una ferida a la pell o una punxada que la traspassi. Per tant, la majoria dels contagis es produeixen pel fet de compartir agulles, fulles d'afaitar, raspalls de dents o estris similars amb persones infectades, o de fer-se pírcings, tatuatges o acupuntura amb instruments contaminats.

Molt excepcionalment, es produeix el contagi a partir d'altres fluids corporals com, per exemple, el semen, per relacions sexuals sense protecció amb persones afectades. És important destacar que, tot i que la transmissió sexual és infreqüent entre infectats únicament pel virus de l'hepatitis C, la coinfecció pel virus de la immunodeficiència humana augmenta la probabilitat que el primer es transmeti per aquesta via. De fet, a Catalunya s'estima que un 25% de les persones amb el virus de la immunodeficiència humana també estan infectades pel VHC. La coinfecció VIH/VHC és freqüent en els usuaris de drogues per via parenteral.

Una altra via de transmissió és de la mare infectada al fill o filla, però el risc és petit i menys freqüent que amb l'hepatitis B.

Abans de 1989, la majoria dels contagis es produïen a partir de transfusions de sang, ja que no s'hi podia detectar el virus. En els països avançats, aquest contagi ja no existeix, ja que els controls de la sang i dels productes derivats són exhaustius.

El període de transmissibilitat comença una setmana (o més) abans dels primers símptomes de la malaltia (quan n'hi ha) i pot persistir indefinidament en la majoria de les persones.

En restes de sang, el VHC pot ser infecciós a temperatura ambient un mínim de 16 hores i un màxim de 4 dies.

Símptomes

El període d'incubació (interval des del moment de la infecció fins a l'aparició dels símptomes) pot oscil·lar entre 2 setmanes i 6 mesos, però habitualment és de 6 a 7 setmanes.

En la majoria dels casos, les persones amb hepatitis C no pateixen símptomes durant molts anys i la malaltia roman desapercebuda. Per això, no és estrany que la malaltia es diagnostiqui de manera casual. Quan hi ha símptomes, aquests poden ser:

  • Dolor abdominal.
  • Cansament.
  • Nàusees.
  • Vòmits.
  • Pèrdua de gana.
  • Febre baixa.
  • Icterícia (coloració groga de la pell i dels ulls).
  • Orina fosca i femtes blanquinoses.

 

Moltes vegades, l'hepatitis C no presenta molèsties fins que es troba en una fase molt avançada, amb les complicacions consegüents. D'aquí la importància de la detecció precoç.

Diagnòstic

L'hepatitis C es diagnostica a partir d'una anàlisi que determina el nivell de transaminases (enzims localitzats a les cèl·lules del fetge) a la sang, que sovint augmenta en les persones afectades.

La biòpsia del fetge no és necessària per al diagnòstic, però pot ser útil per avaluar el grau d'afectació d'aquest òrgan.

Tractament

El 20% dels casos aguts es curen espontàniament, però la majoria de les hepatitis C evolucionen cap a la cronicitat.

L'evolució del tractament en els últims anys ha estat francament espectacular. Fins el 2011, l'única teràpia disponible per a les persones amb hepatitis crònica era l'administració combinada de dos fàrmacs: l'interferó i la ribavirina durant sis o dotze mesos. Aquest tractament és efectiu en gairebé el 50% dels malalts tractats, cosa que no vol dir que estiguin immunitzats davant futures infeccions d'hepatitis C. La injecció d'interferó té efectes secundaris, com ara dolors musculars, calfreds i febrícula (37-37,5 °C), que desapareixen 24 hores després de l'administració i es controlen amb paracetamol.

Des del 2011 fins a l'actualitat ha aparegut una nova generació de medicaments antivirals que milloren l'efectivitat del tractament i que tenen menys efectes secundaris.

Quan es diagnostica una hepatitis C crònica, cal fer-ne un seguiment mèdic i anàlisis dels marcadors hepàtics al llarg de tota la vida, tant si la malaltia remet per complet com si evoluciona activament o es desenvolupa una cirrosi. En aquest darrer cas, el malalt pot arribar a requerir un trasplantament de fetge.

D'altra banda, és recomanable seguir una dieta variada i saludable, evitar els aliments molt greixosos i prescindir de l'alcohol, ja que consumir-los pot fer que la malaltia evolucioni més ràpidament. Davant de qualsevol dubte sobre aliments o substàncies que es poden prendre, s'ha de consultar el metge o la metgessa.

Prevenció

Encara no es disposa d'una vacuna eficaç contra el virus de l'hepatitis C (les vacunes contra les hepatitis A i B no protegeixen contra el VHC). Per això, és molt important la prevenció.

Per tant, si una persona està infectada pel virus de l'hepatitis C, cal que tingui en compte les mesures següents per tal de no ser una font de contagi:

  • No compartir cap estri que pugui contenir restes de sang o mucoses amb sang, com ara material d'injecció de drogues (xeringues, filtre, cassola, aigua...), de consum esnifat o fumat (rul·lo o pipa), o objectes d'higiene personal (raspalls de dents, maquinetes d'afaitar, tallaungles, tisores, pinces...).
  • Utilitzar preservatiu en les relacions sexuals no monogàmiques.
  • Netejar qualsevol vessament de sang (amb lleixiu) i avisar que s'ha produït.
  • No donar sang, òrgans, teixits ni semen.

 

D'altra banda, per prevenir la infecció es recomana:

  • No compartir material d'injecció de drogues, especialment xeringues, però també filtre, cassola i aigua, o material de consum esnifat o fumat, com el rul·lo o la pipa.
  • No compartir objectes d'higiene personal com ara raspalls de dents, maquinetes d'afaitar, tallaungles, tisores, pinces, etc.
  • Utilitzar el preservatiu quan es mantinguin relacions sexuals amb una persona de la qual es desconegui l'estat pel que fa al virus de l'hepatitis C.
  • Assegurar-se que el material que s'utilitza per fer tatuatges, pírcings i altres modificacions corporals és estèril i/o d'un sol ús.

 

L'hepatitis C aguda és una malaltia de declaració obligatòria individualitzada. Per tant, els professionals sanitaris, quan sospitin l'existència de la malaltia han de notificar-la a la unitat de vigilància epidemiològica corresponent.

Informació per a professionals

Data d'actualització:  05.06.2018