• Imprimeix

Malaltia de Ménière

Síndrome de Ménière

Malaltia de Ménière

La malaltia de Ménière és un trastorn crònic de l’orella interna que provoca problemes d’equilibri i d’audició. L’orella interna és una estructura complexa, ubicada a costat de l’orella mitjana, que conté l’òrgan de l’equilibri (sistema vestibular) i l’òrgan perifèric de l’audició (còclea o cargol). 

Generalment afecta una sola orella i els símptomes es manifesten en forma de brots. Pot causar una pèrdua d’audició (hipoacúsia) irreversible. 

Tot i que no té cura, hi ha tractaments que poden alleujar el mareig, el vertigen, els vòmits i les nàusees, així com reduir la freqüència dels episodis.

Causes

No se’n coneix la causa, però s’associa a una acumulació de líquid (endolimfa) en una part de l’orella interna anomenada “laberint”. 

En condicions normals, el líquid endolimfàtic se segrega i es reabsorbeix contínuament, de manera que sempre es manté en una quantitat constant. S’encarrega d’estimular els receptors nerviosos perquè enviïn senyals al cervell sobre la posició i el moviment del cos, quan la persona es mou, i senyals acústics en comprimir-se davant la vibració del so.  

Si la producció de líquid augmenta o la capacitat de reabsorció disminueix, hi ha un excés de líquid que interfereix en els senyals d’equilibri i d’audició que van de l’orella interna al cervell.

Factors de risc

Es creu que hi ha alguns factors que poden augmentar el risc de patir la malaltia de Ménière: 

  • Els antecedents familiars.  
  • Algunes infeccions víriques, com la meningitis.  
  • Infecció de l’orella mitjana (otitis) o interna. 
  • Alteracions del sistema immunològic. 
  • Els traumatismes cranials. 
  • L’estrès. 
  • L’ús de certs medicaments.

Símptomes

Habitualment els símptomes es presenten en forma d’episodis, que apareixen de manera sobtada i que acostumen a durar entre dues i tres hores. Es poden produir ocasionalment o amb freqüència. 

Durant aquests episodis, les persones afectades experimenten mareigs i un vertigen tan greu que els pot arribar a provocar nàusees i vòmits i a fer perdre l’equilibri i caure. També poden sentir sorolls o brunzits a l’orella (acúfens o tinnitus) i tenir la sensació de pressió o inflamació a l’orella. La malaltia de Ménière també produeix una pèrdua d’audició (hipoacúsia) temporal, que acostuma a recuperar-se després de l’atac, però que a llarg termini s’agreuja i esdevé irreversible. 

Altres manifestacions de la malaltia poden ser diarrea, mal de cap, dolor o molèsties abdominals, i moviment incontrolable dels ulls (nistagme). 

Després d’un episodi, els símptomes milloren i poden desaparèixer per complet.

Diagnòstic

Per diagnosticar la malaltia de Ménière cal que la persona hagi experimentat: 

  • Com a mínim, dos episodis de vertigen, d’una durada igual o superior a 20 minuts i inferior a 24 hores cadascun. 
  • Pèrdua d’audició, confirmada amb una audiometria. 
  • Brunzits a les orelles o sensació d’inflamació de l’orella. 

Tot i que el vertigen acostuma a desaparèixer entre atacs, la persona afectada pot patir problemes constants d’equilibri. Per avaluar la funció de l’orella interna en aquest sentit, es poden realitzar diverses proves, com ara una videonistagmografia (o examen d’estimulació calòrica). Aquest examen avalua l’equilibri mitjançant els moviments dels globus oculars que es fan com a resposta a la introducció d’aigua o aire fred i calent al canal auditiu. Cal tenir en compte que els sensors que es relacionen amb l’equilibri situats a l’orella interna estan connectats amb els músculs que controlen els moviments dels ulls. 

Per valorar la pèrdua d’audició, es realitza una audiometria. En aquesta prova s’utilitzen auriculars que van connectats a un aparell, anomenat “audiòmetre”, i es mesura la intensitat o el volum mínim que han de tenir els sons que es transmeten perquè la persona pugui sentir-los.   

Els símptomes de la malaltia de Ménière poden ser similars als que provoquen altres malalties, com la migranya, la neuronitis vestibular (una alteració del sistema vestibular, relacionat amb l’equilibri, provocada per un virus), la laberintitis (irritació o inflamació de l’orella interna) i l’otitis, entre altres. Per això, el metge o metgessa pot realitzar altres proves per descartar-les, que poden incloure una anàlisi de sang, una ressonància magnètica o una tomografia computada del cervell.

Tractament

La malaltia de Ménière no té cura. El tractament s’adreça a reduir-ne els episodis i a alleujar-ne els símptomes. 

Prendre diürètics, seguir una dieta baixa en sal i evitar el consum d’alcohol i tabac són mesures que poden ajudar a prevenir els atacs, ja que contribueixen a controlar la quantitat de líquid endolimfàtic i a evitar que s’acumuli al laberint de l’orella interna. 

Per alleujar els símptomes durant un episodi, el metge pot prescriure medicaments per reduir el mareig i per alleujar les nàusees i els vòmits.   

Alguns medicaments, que s’injecten a l’orella mitjana després d’administrar anestèsia local, poden contribuir a reduir el vertigen. 

En cas que els episodis de símptomes siguin greus i el canvi d’hàbits i els medicaments no funcionin, pot ser necessària la cirurgia. Les intervencions poden consistir a reduir la pressió del líquid endolimfàtic o a destruir les estructures de l’orella interna: 

  • Procediment de descompressió del sac endolimfàtic. És la intervenció menys invasiva. Consisteix a deixar al descobert l’os que cobreix aquest sac per col·locar una làmina de plàstic flexible a l’orella interna. 
  • Neurectomia vestibular. Consisteix a tallar el nervi vestibular que connecta els sensors de l’equilibri i del moviment de l’orella interna amb el cervell. Generalment es realitza quan el procediment de descompressió del sac endolimfàtic no aconsegueix millorar els símptomes de la malaltia. 
  • Labirintectomia. El cirurgià extirpa els conductes semicirculars de l’orella interna per eliminar les funcions d’equilibri i audició. Aquesta intervenció només està indicada quan hi ha una pèrdua d’audició significativa a l’orella afectada.

Viure amb

Les persones afectades han d’aprendre a conviure amb una malaltia que genera un fort impacte en la qualitat de vida. Es recomana: 

  • Aprendre tècniques de relaxació, com el taitxí i el ioga, per reduir l’estrès i l’ansietat que produeixen els atacs. 
  • Fer teràpia cognitiva (psicoteràpia que ajuda les persones a ser conscients de com interpreten i reaccionen davant de les experiències de la vida) per aprendre a fer front als episodis de símptomes.

 

Què cal fer durant un atac? 

  • Prendre la medicació, en cas que el metge l’hagi prescrit. 
  • Asseure’s o estirar-se sobre una superfície fixa, com el terra. 
  • Evitar: 
    • fer moviments.
    • els llums brillants
    • veure la televisió
    • llegir 
  • Intentar mantenir la vista fixa en un objecte immòbil.

 

I després? 

  • Aixecar-se lentament. 
  • Reprendre gradualment les activitats quotidianes. 
  • Dormir si es necessita. 
  • Fins a una setmana després de la desaparició dels símptomes, evitar fer activitats en les quals un episodi sobtat de mareig pugui comportar riscos per a la salut.
Data d'actualització:  28.06.2018